Joan Vigó. Les platges del clatell.

Labreu, 2024. 200 páginas.

Alrededor de la figura de Berta Epstein, Bepsta, poeta que apareció en la anterior novela del autor, se entrelaza una novela coral en la que Picabia, amante de la poeta, logra salvar una serie de poemas que entrega a Breton. Años después, el artista Benet Rossell sigue la pista a su enigmática figura buscando esos poemas, que aparecen al final del libro.

Librazo. Artefacto narrativo que mezcla realidad con ficción, personajes históricos -y apetitosos- con otros inventados, que conviven de maravilla y cuyas andanzas lees entre el estupor, la sonrisa y la fascinación. Los poemas de Bepsta, magníficos, y uno tiene ganas de decirle al autor que siga escribiendo desde los heterónimos, si la calidad es tan extraordinaria.

De lo mejor que he leído del autor y una manera excelente de empezar mis lecturas del año.

Muy bueno.

Una setmana més tard compartíem una chambre de bonne que vaig trobar a bon preu al número 11 de la Rue Simon-Crubc llier, al barri de la Plaine Monceau, a prop del pis dels Bon net. En aquells dies d’amor esbojarrat vaig voler ensenyar-li tots els plaers que era capaç de donar-li. Tenia tanta por de perdre-la que vaig decidir enlluernar-la amb tot allò que sabia que ella no havia conegut mai.
I li vaig presentar Mme. Bonnet. Va ser ella qui va decidir que Bepsta era un nom molt millor que Berta Epstein. Segurament perquè d’aquesta manera sonava menys jueu. I ja essent Bepsta em va acompanyar a les , i un dia li vaig ensenyar què era la morfina, i cada vegada que em veig preparant la primera injecció, la culpa em remou el ventre i em fa punxades per dins i he de tancar els ulls i aturar-me allà on sigui, agafant-me fort al bastó, i faig mans i mànigues per aturar aquell sanglot que sempre se’m queda a dins i que només de tant en tant surt com un crit ofegat, i llavors la minyona s’espanta i ve a correcuita pensant que m’ha passat alguna cosa.
També li vaig presentar artistes i poetes que venien a les soirées, i aquell ambient, ple de llibertat, li va semblar meravella. Va començar a llegir molt, a escriure, i m’explicava que volia ser poeta, com aquelles dones magnífiques que recitaven a casa de Mme. i que per a ella eren un exemple de llibertat, valentia i intel·ligència, com Nancy Cunard o Valentine Pen-rose, a qui adorava.
Una nit, després d’una d’aquelles festes, abraçades al llit, rin va explicar que va fugir del barri jueu quan va saber que,

Serà de nit.
El pont, el riu i l’aigua negra.
Espurnes de fanal
a les onades febles.
Serà de nit.

Serà de nit.
Duré un vestit de vapor
brodat de núvols
feixu.cs com l’or.
Sera de nit.

Serà de nit:
ulls clucs
el salt
damunt els peixos adormits
la queixalada
de mans i de dents d’alga

Serà de nit

The post Joan Vigó. Les platges del clatell. first appeared on Cuchitril Literario.