Les fotos salvades del fang de la DANA que ofereixen una imatge de la catàstrofe allunyada del “morb de TikTok”

Les fotografies guarden records, vivències i un trosset de les persones que les protagonitzen. Quan el 29 d’octubre passat les inundacions de la DANA van arrasar diferents comarques de València, la nefasta gestió de la qual va provocar que moriren més de 220 persones, aquestes inundacions també es van emportar algunes de les pertinences més simbòliques de moltes famílies. En una catàstrofe d’aquesta índole, la pèrdua d’unes fotografies pot semblar un mal menor davant la magnitud del desastre, però la seua recuperació representa un consol valuós per als que intenten reconstruir no sols la seua vida, sinó també la seua memòria.

Tractant de rescatar les històries que s’amaguen darrere de cada imatge, la Universitat de València va impulsar al novembre un programa anomenat Salvem les fotos, que buscava reparar debades les instantànies destrossades per la riuada. Es tracta d’un exercici de memòria històrica extraordinari que ara celebra els seus resultats emocionants amb el documental Las capas de la memoria, en què l’Acadèmia de Cinema i la Universitat de València uneixen forces mitjançant el llenguatge audiovisual per a revitalitzar aquests materials gràfics, dirigit per Nuria Giménez, Sergio Oksman i Víctor Serna. Els cineastes fan una introducció i guien alumnes en el desenvolupament de diverses peces. En total, fins a un milió i mig de fotografies del voltant de mil famílies afectades han passat pels laboratoris gestionats per l’Àrea de Patrimoni de la institució acadèmica valenciana.

El castell d’Alaquàs, una de les localitats que va patir la DANA, ha acollit la presentació d’aquest projecte i l’estrena de les huit peces documentals que el conformen. S’ha emmarcat dins de la quarta edició del Campus d’Estiu de l’Acadèmia de Cinema, una iniciativa de la institució en col·laboració amb Netflix i amb el suport de l’Ajuntament de València. “La pèrdua de patrimoni fílmic, siga professional o domèstic, és una de les tragèdies afegides a la catàstrofe”, afirma Fernando Méndez-Leite, president de l’Acadèmia, que destaca que les localitats afectades per la DANA estan decidides “a tirar avant, malgrat les adversitats”.

Aquest pas avant ha sigut possible gràcies a estudiants com Eros Romero Albiac, que participa en el metratge amb el seu treball Reencuadre, perquè són els alumnes els que han creat les huit peces d’aquest guiats pels directors. Ells homenatgen moltes d’aquestes instantànies, narrant els seus relats i submergint l’espectador en la miraculosa tasca d’eliminar el fang que hi ha incrustat. “La quantitat de fotos que hem vist la meua companya i jo són centenars i, al final, seleccionar-ne tan poques ha sigut molt difícil, perquè no sabíem com prioritzar les històries de la gent, ja que cada història té el seu propi valor”, conta Romero a eDdiario.es, “però ha sigut molt emocionant i molt bonic”.

Per a aquests alumnes, que han sigut l’actiu més important de Salvem les fotos, la grandesa de les imatges radicava a mostrar el seu “costat més humà”. Així ho indica en la presentació Marisa Vázquez, coordinadora del projecte: “Quan aguaitem a aquestes fotos, aguaitem a aniversaris, casaments, batejos, excursions, viatges. Som capaços d’empatitzar a través de la imatge sobre la vida d’aquesta persona, perquè ens hi veiem nosaltres”. Per part seua, Inés Enciso, la gestora cultural de l’Acadèmia de Cinema, ressalta que “el focus no estava solament en el resultat del documental, sinó en tot el que s’ha generat al llarg del procés”.

Eva Bravo, que dirigeix el laboratori que està situat al castell d’Alaquàs, confessa que està “agraïda” per com els estudiants es van enfrontar “a les primeres aproximacions” amb les instantànies, així com “per ser acurats, per ser sensibles, per respectar els temps i per respectar també la intimitat de les famílies”. Això últim era, de fet, una de les principals preocupacions que Eros Romero confessa a aquest diari: “Sempre està la por de caure en el morb i en el fetitxisme. Penses: ‘Estic tractant això amb respecte o estic fent-li aquest gir morbós que hem vist en telenotícies i, sobretot, en TikTok?’”. Així i tot, indica que els seus tutors l’han ajudat a anar pel “bon camí”.

Aquest també va ser un dels grans dilemes del cineasta Víctor Serna, que va arribar el 30 d’octubre a València amb una càmera, aigua i menjar. Va estar quasi 20 dies gravant sense parar durant el matí, la vesprada i la nit, fins que va decidir parar, perquè l’afectava molt tot el que veia. Les televisions li van demanar algunes de les seues gravacions professionals, ja que a penes n’hi havia moltes dels primers dos dies, però en va negar l’ús comú i va decidir guardar-les. Serna assenyala en la presentació que sí que va voler utilitzar-les per a Las capas de la memoria, perquè el documental no consistia en una “pornografia emocional de traure fang i destrucció”.

El director assenyala que l’objectiu era donar una “visió molt pròxima” sense “entrar a furgar la ferida”. La pel·lícula, en efecte, ho aconsegueix, centrant-se en tot el que va vindre després de la catàstrofe: les famílies que ja tenen una casa neta, mobles nous, una vida represa... Però posant l’accent en l’“elefant a l’habitació” a què al·ludeix Víctor Serna: “Com viu aquesta família la recuperació d’un àlbum en què continua veient les fotos, encara que ja no quede res?”. El material del documental aconsegueix que, amb fang o sense, les fotografies tornen a relatar les històries dels que una vegada en van formar part.

Ester Alba, vicerectora de Cultura i Societat de la Universitat de València, insisteix en el mateix punt. “Rescatar els àlbums familiars, rescatar les fotografies, no solament és rescatar objectes, perquè la materialitat és important, però sobretot ho és el procés”. Álvarez reflexiona sobre la importància de “girar la mirada” i centrar-se en la importància de “com eixirem junts psicològicament de tot allò que vam viure aquell 29 d’octubre, en què rescatem la nostra memòria, però sobretot rescatem la nostra història”.

Així mateix, des de Salvem les fotos fan una crida a la societat perquè continuen apuntant-se voluntaris en la llarga missió de recuperar totes les imatges fetes malbé. Asseguren que, actualment, només un percentatge minúscul se n’ha recuperat, per la qual cosa hi ha molta faena per fer i qualsevol ajuda serà ben rebuda. Per a fer-ho, molts museus continuen brindant espai i tancant la seua activitat per a convertir-se en un laboratori dedicat a aquesta funció en específic. Els experts que ja hi treballen ajudaran els nous voluntaris en la tasca.

L’estudiant Héctor Giner Bodi conta a elDiario.es que, si bé encara no han rebut les reaccions d’aquestes famílies, perquè la pel·lícula encara no s’ha projectat per a tothom, tenen clar que el film està fet per i per a elles: “Volíem que fora un pas avant per a tots els que han patit la tragèdia, per la qual cosa és important que el vegen, sobretot, les persones que s’hi han vist afectades. La resta el poden gaudir i també cal que el vegen, però el nostre target específic està en aquestes famílies”.

Per la seua banda, Eros Romero afig que, encara que la DANA ha sigut una cosa “molt dura”, la veritat és que “s’ha deixat passar” i ara només es recorda cada dia 29 de cada mes, per la qual cosa també és rellevant que Las capas de la memoria transcendisca més enllà de les famílies que han patit la tragèdia. “La gent ha de veure’l per a recordar aquestes famílies perquè, encara que hagen tornat a la seua vida normal, l’elefant en l’habitació continuarà existint i durarà anys”, conclou, “així que sempre es quedarà el record del que va passar”. El documental encara no té data d’estrena, però s’espera que se n’organitzen diverses projeccions abans que arribe a alguna plataforma.